Esperit Català

Bon vespre i benvinguts!

Abans de res, us vull agrair l’assistència a aquest espai que estrenem amb el tema “Esperit Català”. Aprofito també per agrair, de tot cor,  la participació d’en Jordi Salat i de l’Antoni Gomis.

Aquest espai tindrà una durada d’una hora i dos quarts. Començarem amb dues exposicions de vint minuts. La primera, presentada pel Jordi Salat se centrarà a oferir arguments sobre l’espiritualitat catalana arrelada en el Vernaclisme. La segona, també tindrà una durada de 20 min. i la presentarà l’Antoni Gomis que introduirà un altre punt de vista sobre l’esperit català, partint de la proposta d’en Carles M. Espinalt. Tot seguit faré algunes preguntes sobre el contingut de les presentacions i, en acabat, obrirem el micròfon als oients que vulguin intervenir.

Per evitar situacions incòmodes, anunciem que som en un espai nacionalista català. Els organitzadors volem aportar informació rellevant per bastir de continguts independitzadors el moviment d’alliberament nacional català. Així doncs, si hi ha algun oient que ve a fer boicot o a posar mala maror serà emmudit i expulsat. Creiem que cal fomentar el debat des del respecte, per tant, esperem que tothom qui vulgui participar-hi ho farà partint d’aquestes premisses.

Bé, jo sóc Raconet Català. Tinc un canal de YouTube i acabo d’obrir una pàgina web, Motpermot.com per difondre qüestions rellevants de la cultura catalana en català i anglès. La meva formació com a lingüista m’ha dut a reflexionar sobre un tema que considero cabdal, la manipulació del llenguatge. Si volem recuperar la llibertat arrabassada per la força de la violència, cal desenvolupar i entrenar l’esperit crític.

Cal dubtar de la informació que se’ns presenta com a vertadera, perquè tot sovint es tracta de la repetició d’un dogma. Per aquest motiu hem de recuperar el control de l’ensenyament de la nostra mainada. La llengua és una forma d’entendre el món. Els catalans, a través de la nostra llengua, aportem a la humanitat una visió particular del món. No és una visió millor ni pitjor, sinó una manifestació de l’esperit humà que ens ajuda a explorar les nostres potencialitats. I tota violència exercida contra un poble o un individu és, simplement, un atac a l’esperit compartit per tots els éssers humans.

Des de ben antic, les elits han cercat de mantenir el poder a través de la violència (física o psicològica), tot creant un estat d’angoixa continu en la població. Principalment, mitjançant la propaganda. Les religions són les que l’han desenvolupada amb més efectivitat. L’elaboració de relats que legitimen la preeminència d’un sistema o altre de poder sobre la majoria de la població es fa a partir de textos orals o escrits. Les elits, les oligarquies i d’altres grups han sabut, i tothora saben, generar un discurs que els beneficia. Ho podem veure cada dia si consultem els mitjans de comunicació.

Abans, es construïen mites que passaven a formar part de la història registrada pels escrivans de les oligarquies o pels religiosos. Ara, es menteix sense aturador contradient enregistraments en directe dels fets. En el futur serà molt difícil destriar què va passar en realitat amb l’allau d’informació contradictòria que existeix actualment. Us imagineu què passava quan l’analfabetisme era majoritari i l’accés a la informació, restringit?

El relat encara és una font de legitimació del poder. Tal com resumeix George Orwell: “Qui controla el present, controla el passat i qui controla el passat, controla el futur.” Qui ha controlat el nostre passat els darrers tres-cents nou anys, si prenem com a punt de partida el 1714, o els darrers cinc-cents anys, si calculem des de la Inquisició castellanitzadora anticatalana? Quins són els fonaments culturals de la nació catalana que han mirat de destruir al llarg de segles? Quin és el dogma que ens presenten com a realitat incontestable?

Si avui dia encara hi ha catalans que som dempeus és per la solidesa d’un esperit propi, d’un esperit català que han cercat d’anorrear. Una ferramenta clau en aquesta destrucció ha estat i ho continua sent, la implantació d’una idiosincràsia aliena que s’imposa per la violència. Però, com es forma i d’on surt l’esperit català?

Crec que ho podem resumir en dues idees que els companys ens exposaran seguidament. Per una banda, el naixement d’una nació en un territori concret és fruit de l’adaptació d’una comunitat d’individus a les característiques del lloc. El Vernaclisme, defensat entre d’altres per Alexandre Deuloféu, ens explica com succeeix això. La creació i consolidació al llarg del temps d’un sistema social propi basat en el diàleg continu amb el medi, fa que aquesta comunitat esdevingui nació. Això comporta el desenvolupament d’una llengua pròpia que respon a les exigències sorgides de relacions internes, entre els membres de la comunitat, i externes, amb el medi. El tarannà, l’esperit nacional d’un poble n’és el resultat. El famós pactisme català en seria un exemple. Conèixer aquestes arrels de la nostra nació ens porta al retrobament espiritual amb la nostra identitat nacional i individual, perquè tothom és fruit d’un lloc i d’un temps. No existeixen els ciutadans del món sense nació. Sempre som des d’un lloc concret, no som en el no-res.

D’altra banda, la creació de la identitat individual i col·lectiva es veu condicionada per dues forces socials i històriques determinants: el caràcter i la voluntat. Pel que fa a la resolució del conflicte nacional català amb els estats ocupants dels Països Catalans, en Carles M. Espinalt destaca la importància de la formació de nous líders catalans gràcies a la modulació del caràcter, alliberat dels estigmes imposats al poble català en ser derrotats el 1714. En Carles M. Espinalt fou un psicòleg de renom internacional, menystingut en l’àmbit català, creador de la teoria Psicoestètica. Aquest pensament, com veurem, beu de la tradició catalana d’en Ramon Llull, que en Francesc Pujols anomena, pensament occità del sud.

En resum, el Vernaclisme i la Psicoestètica ens aporten ferramentes d’anàlisi que ens ajudaran a capir què és i com sorgeix l’esperit català. Passem, doncs, la paraula, als conferenciants.

Crec que és millor que es presentin amb les seves paraules. Jo només diré que són dos patriotes catalans de soca-rel que he tingut el plaer de conèixer en aquest camí que el poble català ha decidit emprendre amb més determinació els darrers anys. Per tant, passo el torn, en primer lloc, a en Jordi Salat.