Espiritualitat Catalana 3
Bon dia, patriotes!
Avui reprenem la sèrie sobre l’espiritualitat catalana amb la tercera protagonista de la nissaga Foix-Cardona, la Caterina de Cardona. Aquesta dona és un exemple d’erudició femenina en una època en què els Països Catalans eren un referent de cultura i poder a Europa.
Recordem que la Caterina de Cardona prové d’una família de dones beates. L’espiritualitat de les dones Foix-Cardona s’arrela en la interpretació que feien els Bons Cristians del Nou Testament, entre altres textos. La representació simbòlica més coneguda és la de l’esperit sant en la imatge d’un colom que trobem a les esglésies romàniques catalanes.
Vam veure com l’Esclarmonda de Cardona va prendre els vots mercedaris, un orde creat al Principat per Jaume I, el Conqueridor, i el bisbe Berenguer de Palou amb la missió de rescatar els cristians segrestats pels sarraïns. Els membres principals d’aquest orde eren cavallers catalans, per tant, era un orde molt vinculat a la Casa Reial de Barcelona.
Un altre orde constituït als Països Catalans a la mateixa època, el 1209, va ser el dels Franciscans, que es van estendre per tot el territori amb la missió d’evangelitzar els habitants dels nous dominis dels comtes de Barcelona. Com podeu veure al mapa en pantalla, els convents eren arreu.
La Caterina de Cardona prendrà els vots de l’Orde de Santa Clara, també conegut com a clarisses o claresses, fundat el 1212. Les clarisses constitueixen el Segon Orde de Sant Francesc, dintre de la família franciscana i segueixen la regla de Santa Clara de 1253, l’única escrita per una dona.
La doctrina franciscana té molt a veure amb la doctrina dels Bons Cristians:
- Els franciscans duen una vida ascètica a través del vot de pobresa, la dedicació al proïsme (pietat), la predicació i l’educació.
- A més a més, fan difusió de les Escriptures entre el poble. Això comporta la democratització de l’accés al coneixement mitjançant versions vernacles dels textos religiosos.
- I per acabar, els seglars poden esdevenir terciaris franciscans, com fou el cas d’en Ramon Llull.
Entre el segle XIII i el segle XV, hi ha un gran desenvolupament cultural català. Pel que fa a l’espiritualitat, sabem que entre 1287/90 – Jaume de Montjuïc tradueix la Bíblia al català per encàrrec d’Alfons I de Catalunya-Aragó. Una bíblia DESAPAREGUDA, com és costum des que va començar el procés de genocidi de la nació catalana. Segons algunes fonts, d’aquesta versió en derivaria el Còdex del Palau, que conté els quatre evangelis. També tenim constància de l’existència la Bíblia Valenciana de 1478, traduïda per Bonifaci Ferrer que, tot i passar per la censura de la Inquisició, acabarà sent CREMADA per la Inquisició. Una vegada més, desapareix una mostra cultural catalana. Se’n conserven tan sols dos fulls.
Cal destacar que l’orde franciscà és una institució cabdal del govern del Principat. De fet, el convent de Sant Francesc de Barcelona, construït el 1214 no tan sols fou convent, també fou panteó reial, Parlament i allotjament d’aristòcrates. Sobre aquesta qüestió n’ha parlat en Lluís Maria Mandado al 22è Simposi sobre la Història censurada de Catalunya, organitzat per l’Institut Nova Història. Us en recomano la visualització.
Bé, com diu en Manel Capdevila al seu bloc, la Vaca Cega Desconfiada del web histo.cat: El «Convent de Sant Francesc de Barcelona, o Convent de Framenors, va ser el principal establiment religiós de l’orde dels franciscans a Barcelona. Ocupava part de la façana marítima de la ciutat de Barcelona, des de la Rambla, on avui s’alça l’edifici del Govern Militar, fins al lloc on actualment es troba la plaça del Duc de Medinaceli, i els edificis adjacents. L’església del Convent i els dos claustres que posseïa eren un dels millors exemples del gòtic primerenc a Catalunya. El convent va ser desamortitzat el 1835 i poc després, el 1837, va ser demolit completament. El terreny en què es trobava va ser urbanitzat.»
El tercer orde present als Països Catalans fou el de Sant Domènec, com els altres dos, aquest també fou una fundació monàstica impulsada pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Calia tenir una bona relació amb el Papa de Roma després de la Croada Albigesa i aquest orde, dedicat a la lluita contra les heretgies mitjançant la predicació i l’ensenyament, havia de ser-hi. Gregori IX mitjançant la publicació, el 1231, de la butlla Excommunicamus va establir formalment el tribunal de la Inquisició que depenia directament del pontífex. Va nomenar els dominics com a inquisidors. Els predicadors dominics tenien la seu al Convent de Santa Caterina de Barcelona / Sant Domènec del Call. El conjunt d’edificis fou enderrocat l’any 1837 per a construir-hi l’actual Mercat de Santa Caterina de Barcelona.
Així doncs, la situació religiosa dels Països Catalans era delicada. Malgrat la presència dels inquisidors dominics, el moviment franciscà va tenir una gran expansió. La força intel·lectual que assolí amb erudits com:
- en Ramon Llull (1232-1315), filòsof laic i terciari franciscà que volia arribar a conèixer la Veritat tot aplicant el mètode científic. «El 1276 Ramon Llull, obtingué de Jaume II de Mallorca la fundació del col·legi de la Santíssima Trinitat de Miramar, a Mallorca, on hom ensenyava àrab als franciscans per a anar a missions. Els terciaris franciscans es dediquen al ministeri sacerdotal i regenten col·legis d’ensenyament mitjà, així com parròquies de suburbi.»
- i en Francesc Eiximenis (1330-1409), escriptor franciscà de la Corona Catalanoaragonesa, best-seller de l’època medieval en llengua catalana i llatina.
De fet, el moviment franciscà estigué molt vinculat amb la casa reial catalanoaragonesa. El 1398 Martí I, l’Humà, concedí als franciscans a perpetuïtat el càrrec de confessor reial. Com a curiositat, molts membres de la casa comtal es feren enterrar amb l’hàbit franciscà, també en Colom.
Aquest desenvolupament espiritual mitjançant els ordes religiosos va engendrar l’Humanisme català entre finals del segle XIV i principis del segle XV. El representant d’aquest corrent fou en Joan Lluís Vives i March, intel·lectual valencià que defensava la IGUALTAT I la FORMACIÓ. Els principis del pensament humanista de Joan Lluís Vives eren:
- Educació per a tothom
- Educació de la dona
- Erradicació de la pobresa
- Creació d’un sistema d’assistència social.
La seva obra va influir en tot el pensament europeu. Cal saber que fou perseguit per la Inquisició, és a dir, els dominics, i morí a Bruges. Ell i Erasme van ser figures cabdals del pensament humanista.
En resum, quan la Caterina de Cardona decideix prendre els vots de les clarisses a Santa Maria de Pedralbes de Barcelona, els Països Catalans són un centre humanista transformador que s’oposa a la Inquisició. Ella, pertanyent a la noblesa catalana, és una dona culta que coneix l’espiritualitat cristiana i el pensament humanista. Per això, decideix dedicar-se a la docència i la contemplació.
Una nota històrica sobre el monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona. Es va fundar el 1327 a iniciativa de la reina Elisenda de Montcada, el suport del seu espòs, el rei Jaume II, i la col·laboració de les monges del Monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona que participaren en la comunitat inicial. La primera abadessa fou sor Sobirana Olzet.
La Caterina de Cardona esdevé, en aquest context, objecte de persecució i censura. Avui dia, els investigadors de l’Institut Nova Història defensen, amb arguments i proves que podeu llegir al web inh.cat i al llibre d’en Pep Mayolas, que la Caterina de Cardona ha estat substituïda per Santa Teresa de Jesús. Les incongruències en la vida de la Santa i les semblances amb la vida de la Caterina de Cardona i sa mare, fan que posem en dubte, com d’altres vegades, el relat que la censura i la Inquisició han creat per amagar un personatge icònic del pensament català, una dona noble, culta, docta, que exercia poder i influència en els territoris de la Corona Catalana. Com diu en Jordi Bilbeny: «Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana, Abadessa i Doctora és una de les sotragades intel·lectuals més contundents i commovedores dels darrers temps.»
El segon atac a l’espiritualitat catalana comença amb Ferran II de Catalunya-Aragó (1493-95) forçà la reforma de l’orde de les Clarisses amb tramesa de visitadors als setze monestirs catalans, redacció de constitucions especials i fins tramesa de superiores castellanes. Però no pren embranzida fins a Felip II, l’any 1567 pressionà Pius V perquè ordenés als franciscans conventuals, el lliurament dels seus convents als observants, dedicats a la predicació i a la pietat popular, això representà la fi dels conventuals en tota la corona hispànica. Felip II promou l’orde del Carmel (1562, 1566) que substituirà el moviment franciscà. Les seves eines són la Reforma Tridentina i la Inquisició. La Inquisició també perseguirà els humanistes catalans.
El concili de Trento celebrat entre 1545 i 1563 va endegar un procés de destrucció de la cultura catalana i de la presència de la dona noble catalana en els afers públics. Un cop acabat el concili tridentí, l’atac fou furibund i una de les víctimes rellevants fou la Caterina de Cardona. Fou la darrera representant d’una nissaga de nobles catalanes que podem titllar de “Dones Sàvies” cultes, emprenedores i guaridores. Una dona totalment oposada a l’ideal de la Contrareforma que vol la dona ignorant, obedient i muda, és a dir, una monja de clausura. Amb la destrucció de la Caterina de Cardona, coneguda i reconeguda pel poble català, s’inicia un camí dur per a la dona catalana. Una dona que, des dels primers comtats catalans, podia ser propietària de la terra i fer testament, que va arribar a dirigir comtats, fundar convents i escriure grans obres del pensament universal, i que, amb el vent advers de molts segles, encara era dempeus per defensar Barcelona contra les tropes invasores castellanes.
Vull tancar aquest capítol, encoratjant-vos a seguir les publicacions de l’Institut Nova Història i les meves, en aquest canal i al meu bloc, MotperMot.
Per acabar, citarem uns mots de Santa Teresa: «La Veritat pateix, però no pereix.»
Dones catalanes, revifem la flama ancestral que crema dins nostre!
Deixa un comentari