Bon vespre i benvinguts a l’espai Esperit Català!
Una breu nota històrica: el 22 de maig de 1640, uns dies abans del Corpus de Sang, els camperols revoltats van entrar a Barcelona per alliberar en Francesc de Tamarit, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments exigides per l’autoritat reial. Van aconseguir que l’alliberessin juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Una guerra que és a l’arrel de la nostra lluita per la llibertat. El Conde Duque de Olivares exigia la Unión de Armas. Us encoratjo a llegir els fets per recuperar el punt de vista català.
Avui, després de les eleccions de la “Comunidad Autónoma de Cataluña“, un territori administratiu decidit per les forces ocupants dels Països Catalans, podem afirmar que el partit-revelació és l’ABSTENCIÓ. Molts catalans s’han adonat, després d’anys de majories suposadament independentistes que havien de fer la independència, primer després d’una consulta popular, a continuació, després d’unes eleccions plebiscitàries i un període de 18 meses, tot seguit, després d’un referèndum en què participaren més de 3 milions de persones i amb una majoria aclaparadora del sí a la independència, en acabat, després d’unes eleccions imposades a les quals no s’havien de presentar els partits que tenien el mandat de fer la DUI, car el resultat és vinculant.
Hem sentit que calia votar per fer tornar el president legítim (que es va fer enrere i no va declarar la DUI). També hem sentit que calia votar-los per fer efectiu el resultat del primer d’octubre o per construir la república. No la catalana, com veiem, sinó la castellanoespanyola que els poders fàctics internacionals, mitjançant els EUA (OTAN i CIA), Alemanya i França, havien dissenyat als anys cinquanta. Precisament quan van fer entrar la dictadura a l’ONU i els seus organismes com la UNESCO. Tota una declaració d’intencions. No van poder fer fora els feixistes, ara constitucionalistes, abans franquistes i borbònics.
Ara, ens toca assistir a l’espectacle esperpèntic de la construcció d’un nou estat, que quedi millor en l’àmbit internacional, els feixistes no fan goig, s’escau reconvertir la falsa socialdemocràcia en quelcom d’innovador, una espècie de totum revolutum sense principis ni moral, però amb una agenda de lleis que ens obliguen a acceptar dia rere dia.
Aquest territori administratiu, que no es correspon amb els límits històrics del Principat de Catalunya, i menys encara amb les fronteres de la nació, s’ha autodeterminat moltes vegades els darrers quinze anys. Tanmateix, ningú ha acabat la feina.
Per què? Jo opino que la manca de lideratges, la crisi civilitzatòria internacional que posa al capdavant de les comunitats persones malaltes o ignorants i els més de tres-cents anys d’ocupació ens han fet molt de mal. Malgrat tot això, el poble català s’ha aixecat i organitzat; i finalment, ha estat capaç de dur a terme un referèndum.
Han passat set anys de promeses buides. Què podem fer ara? El nostre convidat, @SensePresident, ens fa una proposta que ja es va presentar el 2015 a les cúpules del procés. Per què ara és una bona opció?
Deixa un comentari