L’Espinaltisme

Bon vespre i bon Sant Joan! Benvinguts a l’espai Esperit Català!

Avui us presentem una institució catalana amb més de 750 anys d’història, el Consolat de mar. Per parlar-ne, hem convidat el darrer Cònsol, en Jordi Domingo. Gràcies! En Jordi és un advocat patriota molt actiu en la causa de l’alliberament nacional. No sé si tots els oients que ens acompanyen saben què és el Consolat de mar ni si coneixen el llibre del Consolat de mar, un best-seller català que ha fet camí fins avui dia. Dissortadament, viure en un país ocupat implica estudiar la història que els vencedors han escrit. En aquest cas, els catalans estem orfes de la pròpia història. Molts descobrim las grans fites del nostre poble quan ja som adults independents i lliurepensadors.

El programa tindrà tres parts. Primer, en Jordi ens parlarà dels orígens de la institució i la seva importància cabdal en el dret marítim internacional. Tot seguit, ens presentarà l’associació Amics del Consolat de Mar que acaba de constituir amb un equip de patriotes. En acabat, ens comentarà la seva experiència personal en el càrrec de Cònsol.

Bé, no m’allargo més. Recordeu que l’espai durarà una hora o una hora i dos quarts. El convidat farà una exposició d’uns vint minuts i tot seguit obrirem el micròfon a tothom qui vulgui dir la seva. Tancarem l’espai pels volts de quarts d’onze.

Les europees han demostrat una vegada més, que els tres milions d’independentistes catalans que van votar el 1er d’octubre han despertat de la hipnosi col·lectiva dels darrers anys. Les màscares han caigut. Sant Joan ha de servir per cremar tot aquest llast que ens ha impedit fer el dol i reorganitzar-nos per reemprendre la lluita amb més força. La nació està en emergència i cal tornar a teixir complicitats. Mentre, al Parlament colonial, continua el teatre de marionetes. No cal perdre-hi més temps ni energia.

Avui tenim a l’Encarna Parreño, una barcelonina i filla d’immigrats. Deixeble destacada del Professor Carles M. Espinalt. Tècnic en Psicoestètica Directiva.  Va presentar-se com a diputada, amb 19 anys, al Congrés de Madrid, com  a independent a les llistes d’Estat Català. La seva vida l’he dedicat, exclusivament, a lluitar per la Independència de Catalunya i, per això, s’ha passat bona part d’ella formant-me el caràcter directiu i  l’oratòria. Ha escrit centenars d’articles, molts dels quals han promogut fortes polèmiques i que li han valgut la censura de tots els mitjans de difusió, només El Vallenc de Valls, és el que ha respectat sempre la llibertat d’expressió.  També ha pronunciat infinitat de conferències arreu dels Països Catalans, per citar-ne algunes: “Sobre la integració dels immigrats” (1979, Ateneu Barcelonès), “La psicoestètica i la formació dels futurs dirigents de Catalunya” (1983), “Psicoestètica del Sr. Esteve i el Sr. Mirambell” (1989), “Els immigrats a favor d’un Plebiscit per la Independència de Catalunya” (1995), “La importància del caràcter en la Història” (2020), “Psicoestètica de l’oratòria catalana” (1991). Sóc coautora dels llibres: “Psicoestètica del líder político” (1983), “La imatge d’un estat” (1984), “Sobre la integració dels immigrats” (1987. Conferència pronunciada, juntament, amb Isabel Solers, als salons de l’hotel Balmoral de Barcelona, en l’acte organitzat per l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, el dia 3 de desembre de 1987, amb el títol “Què diria a l’actual president en un debat televisat”?. Debat, que seixanta personalitats d’aquest país, reclamaren a Jordi Pujol, que mantingués amb mi per a discutir  la nefasta política d’integració que, ja llavors, duia a terme el nostre govern). “Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?” (1989). “Front pel plebiscit per la independència de Catalunya” (1995) Sóc autora dels opuscles: “Homenatge a  Josep Maria Batista i Roca” (1983) i us “Presentem la Psicoestètica” (1985). I, dels llibres: “Converses amb Carles M. Espinalt” (1984) i “Combat Patriòtic” (1991).

Després de mort el seu mestre (1993) el seu objectiu se centrà en crear el clima col.lectiu necessari perquè el Parlament convoqués un Plebiscit per a poder votar, democràticament i pacíficament, “Sí o No”  la Independència de Catalunya. Per tal d’aconseguir la fita, visitaren infinitats d’ajuntament i entitats, i el juliol de 1996, ja n’érem 17 entitats i 52 Ajuntaments que, en els seus respectius plenaris, estaven reclamant al nostres Parlaments que convoquessin un plebiscit, on calia respondre la pregunta que el meu mestre, Carles M. Espinalt, deixà redactada: “Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa, bo i separant-se d’un estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?” I, tanmateix, ens calia salvar el pacte del silenci, és per això que creàrem la revista “Independència de Catalunya”, amb portades que, encara avui, fan tronar i ploure! Amb tot, la sembra va donar la seva collita i, ara, cal acabar la feina!