Reina i beata.

Queen and beate.

La derrota a la Batalla de Muret, la caiguda de Carcassona i la implantació arreu dels gossos de la Inquisició fan que molts occitans i nord-catalans fugin cap als Comtats catalans del Sud dels Pirineus. L’aliança amb els comtes de Barcelona permet salvar algunes vides, però l’Església càtara es torna clandestina.

En aquest ambient, l’Esclarmonda de Foix i de Cardona, pertanyent a una nissaga de Bones Dones que professen el catarisme, esdevé reina de Mallorca. Però, com adreça la qüestió de l’espiritualitat? Ho descobrirem tot seguit.

Clandestinitat

Primer, cal saber què succeí amb els Bons Cristians. Hi ha dues obres dels segles XIII-XIV que ens poden ajudar a entendre-ho. El llibre Flamenca (1270-1285?),  i els registres de la Inquisició sobre Guilhèm Belibasta, Perfecte càtar nat a Cubièra (Llenguadoc) pels volts del 1280.

Gràcies al registre de l’inquisidor Jacques Fournier, ens arriben les darreres paraules del Perfecte, condemnat a la foguera pel bisbe de Pàmies (1316-1325), futur Papa Benet XII (1334-42) i màxim responsable de la Inquisició a Occitània. La narració diu que aquestes van ser una profecia:

The defeat at the Battle of Muret, the fall of Carcassonne, and the introduction of the hounds of the Inquisition everywhere forced many Occitans and northern Catalans to flee to the Catalan counties south of the Pyrenees. The alliance with the Counts of Barcelona saved the lives of some, but the Cathar Church became clandestine.

In this environment, Esclarmonda de Foix i Cardona, who belonged to a lineage of Good Women who professed Catharism, became Queen of Mallorca. But how does she deal with the question of spirituality? We will find out below.

Clandestinity

First, you need to know what happened to the Good Christians. Two works from the thirteenth and fourteenth centuries can help us understand it. The book Flamenca (1270-1285?) and the Inquisition’s records of Guilhèm Belibasta, a Perfect Cathar born around 1280 in Cubièra (Languedoc).

Thanks to the registration of the Inquisitor Jacques Fournier, we obtain the last words of the Perfect, condemned to the stake by the Bishop of Pàmies (1316-1325), later Pope Benedict XII (1334-42) and head of the Inquisition in Occitania. The report states that this was a prophecy:

Llavors, un colom blanc es va elevar al vent, sorgit de les flames; era la metempsicosi, la transmigració de l’ànima. 

Tot seguit us cito un fragment de Le registre d’Inquisition de Jacques Fournier (Duvernoy, J.  volum III, pàg. 1013):

«Vaig sentir dir a Guilhèm Belibasta i Felip de Costaussa, els difunts heretges, que el matrimoni carnal entre l’home i la dona no val res, sinó el matrimoni espiritual entre l’ànima i l’esperit. És a dir, quan l’ànima, que roma sempre en l’home, i l’esperit, que va i ve, són bons i s’uneixen entre ells, de manera que l’ànima vol el que vol l’esperit, i l’esperit el que vol l’ànima, i ells es reconeixen en el Bé. Aquest és el matrimoni que Déu ha instituït.»

Ànima i esperit

Els Bons Cristians creien en l’existència de l’ànima i de l’esperit que habiten el cos. També creien en la redempció de l’ànima mitjançant una vida evangèlica. El Jordi Castellet i Sala en aquest fragment ens explica breument què és l’ésser humà, una definició que coincideix amb la doctrina càtara:

«No som res sense el cos, tampoc en el més enllà. No som res sense l’ànima, el pensament, la voluntat, el desig, les passions, les decisions, els sentiments, àdhuc el caràcter, la manera d’actuar i de ser. No som res sense l’esperit, la consciència i la capacitat de decidir com un se situa davant del món, del present, del futur, de Déu i dels altres. És el mínim que es pot dir. De fet, en acabar el seu trànsit per aquest món, Jesús va lliurar l’esperit, que no l’ànima, als que es trobaven prop seu en aquell instant (Jn 19,30); significant que tot s’havia complert, que la maduració de l’esperit humà rebut en la creació havia guiat plenament el seu cos i la seva ànima al llarg de la seva missió. Ara, calia confiar-lo a aquells que el volguessin rebre; és a dir, desitgessin hostatjar la presència divina en llurs vides mortals, per molt que cridades a l’eternitat. El qui ho té del néixer, amb la creu ho deixa! […] L’oracle de Delfos ens continua martellejant el cervell: “Coneix-te tu mateix i coneixeràs Déu!”»

Then, a white dove took to the wind, rising from the flames; it was metempsychosis, the transmigration of souls.

Next, I will quote you an excerpt from Jacques Fournier’s Le Record d’Inquisition (Duvernoy, J. vol. III, p. 1013):

«I heard Guilhèm Belibasta and Felip of Costaussa, the deceased heretics, say that the carnal marriage between man and woman is worth nothing but the spiritual marriage between soul and spirit. That is, when the soul, which always remains in man, and the spirit, which comes and goes, are good and unite with each other, so that the soul wants what the spirit wants, and the spirit what the soul wants, and they recognize each other in the Good. That is the marriage that God has instituted.»

Soul & spirit

The Good Christians believe in the existence of the soul and spirit inhabiting the body. They also believed in the salvation of the soul through an evangelical life. In this fragment, Jordi Castellet i Sala briefly explains what human beings are, a definition that coincides with Cathar doctrine:

“Without the body, we are nothing, not even in the afterlife. We are nothing without the soul, the thoughts, the will, the desires, the passions, the decisions, the feelings, and even the character, the way of acting and being. We are nothing without the spirit, the conscience, and the ability to decide how to stand before the world, the present, the future, God, and others. That is the least that one can say. In fact, at the end of his journey through this world, Jesus handed over the spirit, not the soul, to those who were close to him at that moment (Jn 19:30), a sign of completion, that the maturation of the human spirit he had received in creation had fully guided his body and soul throughout his mission. At that moment, it was necessary to entrust the spirit to those who wanted to embrace it, to host the divine presence in their mortal lives. However much eternity calls them. He who has it from birth leaves it with the cross! […] The Delphi’s oracle continues to hammer our brains: “Know yourselves, and you will know God!”

Sobre la novel·la Flamenca ens en parla la periodista Laura Gállego Marfà de Vilaweb: «[…] La qüestió central de la novel·la és la llibertat. Que no es pot atemptar contra la llibertat de les persones ni, sobretot, contra la llibertat de les dones, perquè són iguals que els homes i en tenen el mateix dret.

The journalist Laura Gállego Marfà from Vilaweb talks about the novel Flamenca: «[…] The central theme of the novel is freedom. One cannot attack people’s freedom and, above all, women’s freedom because they are equal to men and have the same rights.

‘És la deessa Amor, personatge femení, qui insta Flamenca perquè s’alliberi i qui sempre és al costat dels personatges perquè s’estimin, fins i tot carnalment, perquè això no és pecat’, diu Espadaler. […] L’Església interpreta que la dona és un ésser inferior per culpa del pecat original i haver-se deixat enganyar per la serp, però l’autor (potser Daude de Prada) de Flamenca considera que l’arribada de Jesucrist va rentar el pecat original, de manera que homes i dones són exactament iguals, també en intel·lecte. […] És el gust per les coses boniques d’aquest món, on l’amor –encarnat en la deessa– té un lloc central. I també la sexualitat. ‘És absurd renunciar-hi, perquè si existeix, vol dir que també és en Déu, i no pot ser que Déu tingui una cosa dolenta que als homes se’ls prohibeixi.’ […] Només en indrets on la Inquisició no actuava gaire, com a la Corona d’Aragó, va poder tenir una circulació lliure. Més lliure que a Occitània. De fet, s’ha trobat un fragment de Flamenca a Mallorca, ‘cosa que fa pensar que per la Corona d’Aragó va llegir-se força, perquè hi havia menys pressió eclesiàstica’.» A més a més, és «l’única novel·la occitana medieval –juntament amb Jaufré, dedicada al rei Jaume I– de la qual tenim constància.»

“It is the goddess Love, a female figure, who urges Flamenca to free herself and who is always at the side of the characters so that they love each other, even carnally, because that is not a sin,” says Espadaler. […] The Church interprets that the woman is an inferior being because of original sin and because she has allowed the serpent to deceive her, but the author Flamenca (perhaps Daude de Prada) believes that the coming of Jesus Christ has washed away original sin, so that men and women are exactly equal, even in intellect. […] It is the taste for the beautiful things of this world, in which love – embodied by the goddess – occupies a central place. And also sexuality. “It is absurd to deny it because if it exists, it means that it is also in God, and it cannot be that God has something bad men are not allowed to.” […] Only in places where the Inquisition did not do much, as in the Crown of Aragon, could it move freely. More freely than in Occitania. A fragment of the Flamenca was found in Mallorca, ‘suggesting that people read it a lot in the Crown of Aragon because there was less ecclesiastical pressure there.» « It is also “the only medieval Occitan novel – along with Jaufré, dedicated to King James I – of which we have evidence.»

Amb aquestes dues obres no només sabem què va passar amb els càtars, també podem conèixer com entenien la vida i la religió cristiana.

Ordes seglars

A fi i efecte de dur una vida evangèlica, què van fer les dones nobles catalanes que creien en la doctrina dels Bons Cristians?

Doncs, la solució la trobem en els ordes seglars com els mercedaris o els franciscans, formats per germans laics. Són els que permeten la pervivència de l’espiritualitat i el manteniment d’una certa igualtat entre homes i dones, car tindran ordes femenines. La Maria de Cervelló, fundarà les mercedàries amb les germanes Eulàlia de Pinós, Isabel de Bertí, i Maria de Requesens, totes membres de l’oligarquia barcelonina. I els franciscans, en tindran la seva amb l’orde de les Clarisses. D’aquest en parlarem al pròxim article.

Els ordes mercedaris es regiran per la regla de Sant Agustí. El sant cristià d’Hipona, com els càtars, promovia la vida en comunitat i el valor de compartir com a forma de servir a Déu. Un tipus de vida evangèlica molt semblant a la que duien els Bons Cristians. Ambdues veuen la pobresa, la dedicació al proïsme (pietat) i la predicació com a mitjans de viure en Déu.

Tot i que la regla de Sant Agustí ha estat interpretada i reinterpretada… Per tenir una idea aproximada sobre què creia el sant d’Hipona, cito un fragment del llibre Confessions, on explica la seva conversió al cristianisme. I diu que, quan prengué l′Epístola als romans de sant Pau, en obrir-la aleatòriament a 13:13-14, llegí:

¹³ Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. ¹⁴ Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals.

Sant Agustí, com els càtars, rebutja el món material i creu en la recerca de la Veritat, Déu,  a través de l’espiritualitat interior i la il·luminació divina. L’ànima de l’individu és el reflex de la Santíssima Trinitat: saber, amor i ésser. És a dir, «ésser, com a memòria que l’esperit té d’ell mateix, saber, com a resultat de la intel·ligència, i amor, fruit de la voluntat.»

These two texts allow us to learn what happened to the Cathars and how they understood Christian life and religion.

Secular orders

What did the Catalan noblewomen who believed in the teachings of the Good Christians do to lead an evangelical life?

The solution lies in secular orders such as the Mercedarians or the Franciscans, constituted of lay brothers. They are the ones that allow the survival of spirituality and the maintenance of a certain equality between men and women since they will have female religious orders. Maria de Cervelló founded the Mercedarians together with the sisters Eulàlia de Pinós, Isabel de Bertí, and Maria de Requesens, who all belonged to the Barcelona oligarchy. And the Franciscans will have theirs with the Order of the Poor Clares. We will talk about this in the following article.

The rule of St. Augustine applies to the Mercedarian orders. The Christian saint of Hipona, like the Cathars, promoted community life and the value of social communion to serve God. This type of evangelical life is very similar to that led by Good Christians. Both see poverty, devotion to one’s neighbor (mercy), and preaching as the means to live in God.

Although the Rule of St. Augustine has been subjected to several reinterpretations, to get a rough idea of what the Saint of Hipona believed, I quote an excerpt from the book Confessions, in which he explains his conversion to Christianity. And he says that when he picked up St. Paul’s Epistle to the Romans and happened to open it at 13:13-14, he read:

¹³ Let us behave decently, as in the daytime, not in carousing and drunkenness, not in sexual immorality and debauchery, not in dissension and jealousy. ¹⁴ Rather, clothe yourselves with the Lord Jesus Christ, and do not think about how to gratify the desires of the flesh.

Augustine, like the Cathars, rejects the material world and believes in the search for truth, for God, through inner spirituality and divine enlightenment. The human soul is a reflection of the Most Holy Trinity: knowledge, love and being. That is, “being, as the memory that the spirit has of itself, knowledge, as the result of intelligence, and love, the fruit of the will”

Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius

Royal and Military Order of Our Lady of Mercy of the Redemption of Prisoners

En aquest ambient, l’Esclarmonda de Foix i Cardona (1260-1316), protegida per la jerarquia del seu càrrec de reina de Mallorca, va trobar una sortida ideal per a expressar l’espiritualitat d’arrel càtara que professaven les dones de la família i especialment la seva besàvia, l’Esclarmonda la Major, Prefecta dels càtars, de qui pren el nom. Així doncs, veurem l’Esclarmonda prenent els vots com a terciària de l’orde de la Mercè l’any 1291.

In this environment, Esclarmonda de Foix i Cardona (1260-1316), protected by the hierarchy of her position as Queen of Mallorca, found an ideal setting to express the spirituality with Cathar roots that the women of the family, and especially her great-grandmother, Esclarmonda la Mayor, Perfect of the Cathars from whom she took her name, professed. We will therefore see how Esclarmonda took her vows as a tertiary of the Order of Mercy in 1291.

Concretament, els quatre vots que pronunciaven els mercedaris eren: pobresa, castedat, obediència i sang. El vot de sang consistia a bescanviar-se com a ostatges o lliurar llur vida, si calgués, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica. Com ens comenta en Joan Romeu, el nom prové del fet que els enemics: «[…] en demanaven una recompensa per alliberar-los. Aquest fet era anomenat fer una ‘mercè’. La paraula deriva del llatí ‘merx’ (en acusatiu ‘mercem’), que vol dir ‘mercaderia’.»

Així doncs, l’orde de Nostra Senyora de la Mercè, instituït a la Catedral de Barcelona l’any 1218 per religiosos i cavallers, tenia com a principal objectiu la redempció dels cristians captius dels musulmans. Es tracta d’un orde militar ensems que una institució civil que es van destacar al capdavant de les tropes catalanes en les campanyes de la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238). Per consegüent, té un gran arrelament en terres catalanes quan l’Esclarmonda de Foix i Cardona esdevé reina de Mallorca l’any 1276.

Els fundadors foren Sant Pere Nolasc, comerciant barceloní d’origen provençal, i Sant Ramon de Penyafort, confessor del primer, que gaudien del suport del rei Jaume I i del bisbe Berenguer II de Palou. El bisbe Berenguer de Palou va donar al nou orde l’hàbit blanc i la regla de Sant Agustí com a norma de vida, i els concedí l’ús del símbol heràldic de la catedral al seu escut. El rei Jaume I investeix com a cavallers del regne ll’orde religiós i militar integrat per seglars fundat pel seu instructor. Aquest va ser aprovat l’any 1222, i uns anys més tard, el 1235, reconegut oficialment pel pontífex Papa Gregori IX, Ugolino di Conti (1143-1241), fundador de la Inquisició Papal.

Regne de Mallorca

Pel que fa a la presència de l’orde a la Mallorca de l’Esclarmonda de Foix i Cardona, sabem que el primer convent mercedari es fundà l’any 1232, poc després de la conquesta de l’illa. Com explica en Tomeu Martí: «Quan Medina Mayurqa caigué en mans cristianes, Pere Nolasc fundà, de seguida, dins la mateixa Almudaina o ciutadella, un primer convent.». A l’illa, els reis hi tenien diverses residències a Sineu, Manacor i Valldemossa, ara bé, la principal fou l’Almudaina. Així doncs, l’any 1276, quan l’Esclarmonda esdevé reina de Mallorca, a la seva residència principal, l’Almudaina, hi ha un convent mercedari.

The four vows taken by the Mercedarians were: Poverty, Chastity, Obedience and Blood.

The vow of blood consisted of exchanging oneself as a hostage or, if necessary, laying down one’s life for the prisoners who were to lose their faith in Catholicism. As Joan Romeu reports, the name comes from the fact that the enemies: «[…] demanded a reward for their release. It was called ‘mercy’. The word derives from the Latin ‘merx’ (accusative ‘mercem’), which means ‘merchandise’.”

The Order of Our Lady of Mercy, founded in 1218 in Barcelona Cathedral by religious and knights, thus had as its purpose the liberation of Christians captured by the Muslims. It is both a military order and a civil institution that was at the head of the Catalan troops in the conquests of Majorca (1229) and Valencia (1238). It was, therefore, deeply rooted in the Catalan territories when Esclarmonda de Foix i Cardona became Queen of Mallorca in 1276.

Sant Pere Nolasc, a merchant from Barcelona of Provencal origin, and Sant Ramon de Penyafort, the confessor of the former, supported by King James I and Bishop Berenguer II de Palou, founded the order. Bishop Berenguer de Palou gave the new order the white habit and the Rule of St. Augustine as a standard of life and allowed them to use the coat of arms of the cathedral in their coat of arms. King James I appointed the religious and military lay order founded by his teacher as knights of the kingdom. That was approved in 1222 and officially recognized a few years later, in 1235, by Pope Gregory IX, Ugolino di Conti (1143–1241), the founder of the Papal Inquisition.

Kingdom of Majorca

As for the presence of the Order of the Esclarmonda de Foix i Cardona in Mallorca, we know that the first foundation of a Mercedarian convent dates from 1232, shortly after the conquest of the island. Tomeu Martí explains: «When Medina Mayurqa fell into Christian hands, Pere Nolasc immediately founded a first convent in the Almudaina or citadel itself.» On the island, the kings had several residences in Sineu, Manacor, and Valldemossa, but the most important was the Almudaina.

Amb relació a la presència de l’orde a Perpinyà, que formava part del Regne de Mallorca, hi trobem el convent de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, fundat el 1227 pel Pere Nolasc. Aquest convent fou el primer orde religiós d’instal·lar-se a Perpinyà just quan aquesta vila començava la seva expansió.

In 1276, when Esclarmonda became Queen of Mallorca, there was a Mercedarian convent in her preferred residence, the Almudaina. Regarding Perpinyà, which belonged to the Kingdom of Mallorca, we find the Convent of Our Lady of Mercy of the Redemption of Prisoners, founded by Pere Nolasc in 1227. This convent was the first religious order to settle in Perpinyà when the city started its expansion.

En resum, és obvi que la reina rebé una gran influència mercedària al llarg de la seva vida, tant a a Perpinyà com a Mallorca. Això l’acabarà duent a prendre els vots privats de l’orde l’any 1291.  Tot just un any després del traspàs de la Priora, la Maria de Cervelló, i quan era abadessa la futura Santa Colàgia. L’Esclarmonda va ser admesa a l’orde per Pere d’Amer. D’aleshores ençà, va viure com a beata terciària mercedària i contribuí a l’orde amb el seu mecenatge.

De l’Esclarmonda ens en parla en Ramon Muntaner. El cronista reial la conegué quan li donà en custòdia el futur Jaume III, net de la reina, el qual tindrà en tutela fins a la seva mort. En Muntaner la descriu com una de les dones més sàvies i de millor vida, i de les més honestes. La història ens diu que portà una vida virtuosa i morí amb fama de santedat a Perpinyà. Les seves restes romanen a la Catedral de Sant Joan de Perpinyà. L’ordre de la Mercè la venera com a beata i en celebra la festivitat el dia 22 d’octubre. 

Vols comentar-ho? Ens trobem a…

In short, the Queen received a strong Mercedarian influence throughout her life in Perpinyà and Majorca. That finally led him to take the private vows of the order in 1291. Barely a year after the death of Prioress Maria de Cervelló and when the future Saint Colagia was abbess, Peter of Amer accepted Esclarmonda into the order. From then on, she lived as a tertiary Mercedarian and supported the order through her patronage.

Ramon Muntaner speaks of Esclarmonda. The royal chronicler became acquainted with her when he entrusted her with the guardianship of the future James III, the Queen’s grandson, whom she tutored until her death. Muntaner describes her as one of the wisest and longest-lived women and one of the most honest. History tells us that she led a virtuous life and died in Perpinyà with a reputation for holiness. Her mortal remains are in the Cathedral of St. John in Perpinyà. The Order of Mercy venerates her as blessed and celebrates her feast day on October 22.

Do you want to comment on it?
Meet us at…

Et convidem al nostre canal de YouTube per veure la sèrie dedicada a aquestes tres Bones Dones, exemple d’espiritualitat catalana.

We invite you to our YouTube channel to watch the series dedicated to these three Good Women, an example of Catalan spirituality.